dilluns, 3 de febrer de 2014

PARAULA DE LOLA

Tothom, inclús qui es tingui per tot d’una peça, es doblega amb una notícia com la que a mi em va tocar patir:
            ¾Amic Robert, aquesta nit no et menjaràs el raïm de cap d’any.
          ¾Què em dius, Lola? Però si ara mateix són les nou del vespre! Vols dir que saps què t’empesques?
            ¾Robert, Robert... Jo no dic res, son elles, les cartes, qui parlen.
            Malgrat ser home de fe no em vaig estalviar ni de sentir una pressió al pit, ni tampoc una mena d’ofec; sens dubte era el pes de la cartomància amb disfressa de por que, d’una banda, començava a fer feina, i de l’altra, escombrava de cap a cap els projectes per a l’any entrant.
La Lola, com s’espera d’una professional íntegra, en cap moment va caure en l’emotivitat; jo, client de tota la vida i propens a l’emoció, fora dels primers instants, també vaig saber estar a l’alçada dels esdeveniments. Fins i tot, per treure dramatisme a l’escena, li vaig preguntar què li devia, i la molt pessetera em va contestar que la sessió d’avui no me la cobrava, però que les vuit sessions endarrerides no me les passava per alt. Total: ja no em venia d’aquí, vaig posar el deute al dia, i amb un regust de materialisme em vaig acomiadar.  
             Caminant cap a casa sentia com si les forces se m’escolessin per les soles de les sabates; a cada pas necessitava més esma per a fer avançar unes cames com enfonsades al paviment.
            ¾Feliç any nou!  ¾deia la gent pel carrer, i jo pensava: “Si ho sabéssiu!”
            El cap, però, em funcionava bé. Diria fins i tot que gaudia d’una pau semblant a la dels dies que vas a classe amb els deures fets, inclús una certa clarividència em permetia sotjar la situació: “I si tot plegat fos un error..., ca! Què diferent si sobre la taula els meus ulls haguessin vist una sentència de jutge..., o el diagnòstic d’un metge..., però no!, el que hi havia sobre la taula, i ho he vist amb els meus ulls, era la infal·libilitat de la Lola! Negar ara, per conveniència, la veritat fóra tan miserable com renegar de la religió que sempre he mamat”.
            Eren les onze tocades quan vaig entrar al pis disposat a liquidar en menys d’una hora tants anys de viure sol, i vaig pensar: “Com que sóc home pràctic, enemic de comiats i amb tendència a enllestir, millor em dutxo, estreno el pijama que m’haurien dut els reis, i au, cap a el llit a descansar eternament”. Dit i fet, quan eren tres quarts de dotze vaig apagar el llum de la tauleta de nit, vaig respirar amb l’estil d’un practicant de ioga tres o quatre vegades pel cap baix, i completament estirat de panxa enlaire amb les mans creuades sobre el pit i els ulls clucs, vaig pensar: “Ja falta poc”. Però incomprensiblement la cosa es va anar allargant. Sense poder-ho impedir vaig començar a visualitzar tota la meva vida en imatges, com en una pantalla d’ordinador. I vinga passar imatges; quina vida més llarga i avorrida abans no vaig arribar a la sessió de cartes del dia abans! D’un rampell vaig encendre el llum; eren les quatre de la matinada! Ben viu, vaig saltar del llit, i tenia tanta gana que, sense parar en res més, vaig anar directe a la cuina i em vaig empassar d’un cop els dotze grans de raïm que el dia abans, amb tant d’enrenou, havia oblidat en un racó de la nevera.


                                                                                                            Joan Serra i Malla

2 comentaris:

  1. Real com la vida mateixa. Una lliçó d'optimisme molt ben descrita. Felicitats i endavant!

    ResponElimina
  2. Si pensem que no farem alguna cosa, acabem per no fer-la. Segurament és això el que ens atura molts cops, a la vida. Molt bo, Joan, com sempre.

    ResponElimina