dimarts, 27 de març del 2012

HEROI


     Avui, a la Casa Rosada, Aníbal Torre, alies ‘Palermo’, veterà de la campanya de recuperació de les Islas Malvinas, després d’anys d’amnèsia històrica i institucional, rebrà un homenatge i també una medalla.
     L’endemà, quan tot hagi passat, ‘Palermo’ tornarà a fer vida normal. Pisparà tantes carteres com calgui als turistes refiats que transitin pel carrer Florida. Volarà més d’una càmera digital al voltant del Café Tortoni. A mitja tarda, abans que apareguin els col·legues de Boca, cercarà negocis amagats entre les deixalles del mercat de San Telmo. A darrera hora, amb l’estómac trist i poc visitat, rematarà la feina demanant caritat pels parcs de Recoleta tot sentint molta enveja dels gossos de pèl lluent passejats per criats.
     Ara a Villa 31, després d’una nit de juliol al ras, ‘Palermo’, glaçat sota un fanal i amb olor a gos mullat, desperta en un llit de cartons; cada dia, una mica més mort, no entén per a què va tornar a néixer al pont de la nau Alférez Sobral, quan el míssil anglès va matar tots els seus companys.

                                                                                       Joan Serra i Malla    

dissabte, 17 de març del 2012

CIRCO TRASTORNADO


Para Flavia Shua.

     El enano verde grita en lo alto: “¡Comienza la función!”. Y corre en busca del enano rojo que está, pero no está. Una troupe que viene; un malabarista en acción; otra troupe que va. Un clown aclara el futuro, mientras, entre los elefantes al ralentí, augusto pasea con  el plato y la vendedora ofrece. El enano rojo devora al enano verde que, saltito a saltito, no puede escapar. La pista queda vacía y libre.
     Con el número acabado, los espectadores, sin levantarse de los asientos, se dirigen veloces a la esquina del número siguiente.
     ¡El espectáculo debe continuar!

                                                                           Joan Serra i Malla

divendres, 2 de març del 2012

VI EL MIEDO EN SUS OJOS


     Como tantos de su clase acabó sin remedio sentado frente a mí en la penumbra de la habitación. ‘Al’, el más buscado y con más cuentas pendientes de todos los gángsteres de Chicago, temblaba. El tipo tenía motivo: acostumbrado a cazar, ahora era presa acorralada. Así que me crecí y de golpe le iluminé el rostro con la potente lámpara colocada a sólo dos palmos de su cara. Vi como nadie un primer plano de la cicatriz famosa en su mejilla y la mandíbula inflamada; cara a cara, descubrí el verdadero rostro del desalmado que tanto daño había causado en la ciudad. Entonces, me sobrevino el sentimiento de dar cuenta de él. ‘Al’ lo notó. Sabiéndose muñeco a mi merced temió por su integridad física; mas no gritó, ni dijo media palabra; sabía a lo que había venido y asumió el riesgo de que el destino, a través de mí, se vengara de él. Hipócrates no lo permitió.
     Le saqué la muela picada sin novedad.

                                                                   Joan Serra i Malla