OTELLO

A mi que l’estudi on escolto música sigui interior ja em va bé. Em compensa mil vegades més l’aïllament acústic que no pas el fet que sempre sigui fosc. És el meu sancta sanctorum on m’hi recloc a escoltar música envoltat de parets de color de Mozart i d’olor a pau. Cada dia una música segons l’estat d’ànim; avui toca Verdi. Situem-nos: moble de la dreta, mòdul del mig, tercer prestatge des de baix, i comença d’esquerra a dreta tota la col·lecció de més de seixanta discs de vinil de les meves òperes predilectes. Un, dos, tres... i catorze; Otello ja et tinc! Mitja volta, tres passes endavant, curtes, i ja palpo a l’alçada del maluc el tocadiscs de tota la vida. Aixeco la tapa, trec el disc de la funda de paper setinat i el col·loco suaument centrat en el plat. Com friso per escoltar el cor cantant: Una vela! Una vela! Un vessillo! Un vessillo!... Estic totalment esborronat. Em reconcentro i començo l’operació més delicada: aixeco el braç del tocadiscs i l’apropo suaument cap al disc que ja ha començat a girar a 33 revolucions. Com una ploma la fina agulla aterra dolçament sobre el vinil i exactament sobre el punt més indicat. Com sempre ni una ratllada: més que vista, qüestió de pols. Dues passes laterals cap a l’esquerra, un quart de volta a la dreta i d’esquena em deixo caure per enfonsar-me en la més que confortable butaca de cuir anglès. Sona delicada l’obertura de La Traviata.

    -Òndia! Una altra vegada algú m’ha desordenat els discs.  

                                                       

                                                                                  Joan Serra i Malla

PUNT NEGRE

Benvolgut senyor President de la Generalitat:

     Sóc en Pitu, el veí de Sant Pere del Port que el vaig saludar fa un any amb motiu de la inauguració del desdoblament a tres carrils de la carretera del poble; oi que li sona? No cal que li digui que corren temps complicats a l’hora de tirar endavant el negoci familiar, però gràcies a vostè i a la seva decisió de desdoblar la carretera haig d’admetre que tinc feina com mai; a vegades fins i tot em toca fer alguna hora extra. No es pensi que si li escric a vostè és per interès personal, no senyor, jo no sóc d’aquesta mena de persones; si ho faig és perquè de petit em van ensenyar a ser agraït i a reconèixer la feina ben feta. És més, molta gent n’ha sortit beneficiada amb el desdoblament; ara ningú ja no pateix les llargues cues de cada dia, ni la canalla es mareja amb tant revolt, i quin goig veure els vehicles a ritme de gran premi llepar els inacabables rams de flors penjats al guarda rail! Es clar que mai no plou a gust de tothom i que sempre surt la típica gent que comenta que si ens vam carregar la fageda centenària i no calia, que si la pineda i la Font del Roc també, però vostè tranquil, ni cas a aquesta mena de comentaris que no s’aguanten per enlloc, i faci’m cas a mi que com a prova d’agraïment no li ofereixo directament els meus serveis, no, perquè això quedaria lleig, però sàpiga que el meu vot, que és lo més sagrat per a vostè, el té ben assegurat, i també el de la Puri, la florista, que la tinc aquí al meu costat i que pensa talment com jo. Diu que li enviï records de part d’ella i que si vostè un dia ve al poble li agradaria fer-se una foto junts per penjar-la a la botiga.

     Fins aviat.

     Pitu, l’enterramorts.

PS. Si decideix venir a fer-se la foto amb la Puri, li aconsello, anant en contra dels meus interessos i per l’estima que li tinc a vostè, que eviti la carretera nova desdoblada i agafi el camí vell de tota la vida.

                                                                              Joan Serra i Malla