A la tardor,
aferrat a la barana del penya-segat, quan el sol fuig i li diu al cel cendrós
que allà a l’horitzó es fongui amb el gris humit de l’aigua del mar, el meu
rostre sever esdevé insensible al vent que em punxa amb agulles de cap. Mentre
els cinc sentits fugen mar endins i capturen una onada que just acaba de
néixer, en solitud me n’adono que de mica en mica es va fent gran, i com a poc
a poc s’atansa imparablement cap a mi; quan la tinc a tocar m’atrapa la bellesa
del seu fràgil cos robust que es gronxa i juga a fer petita la badia. Atrevida,
tot passant em pica l’ullet. Fidel al seu destí no es detura ni un moment, però
encara li sobra temps per llevar-me el cor i volar amb ell cap als inevitables
farallons. Ferida de mort, s’escola entre remolins caòtics, i llavors esclata
en mil bocins d’onada disfressats de llàgrima que s’enfilen cap al cel.
“Com l’onada vas arribar quan ja feia
temps que t’estimàvem. Té els mateixos ullets de la mare... ¿li posarem,
Joan? Tanta alegria instal·lada a
casa era com viure en el conte que un mateix escriu. Juga, Joan, juga!...
Des de la finestra de la cuina, et guaitàvem com jugaves al sorral del jardí.
Als nostres ulls eres capaç d’ofegar la música de l’aigua del brollador, la
imatge del cedre blau, o el perfum del gessamí, i sempre, sempre, era primavera
amb tu al jardí. Llavors l’oracle, que creiem mut, va parlar. La
paraula menys desitjada ens va sonar com una fuetada de foc al mig del cervell;
i et va escollir. I com l’onada, te’n vas anar”.
Amarat al penya-segat una pluja de dolor
dolçament m’eixuga les llàgrimes. Ben aviat només seré aigua.
Joan Serra i Malla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada