OTELLO

A mi que l’estudi on escolto música sigui interior ja em va bé. Em compensa mil vegades més l’aïllament acústic que no pas el fet que sempre sigui fosc. És el meu sancta sanctorum on m’hi recloc a escoltar música envoltat de parets de color de Mozart i d’olor a pau. Cada dia una música segons l’estat d’ànim; avui toca Verdi. Situem-nos: moble de la dreta, mòdul del mig, tercer prestatge des de baix, i comença d’esquerra a dreta tota la col·lecció de més de seixanta discs de vinil de les meves òperes predilectes. Un, dos, tres... i catorze; Otello ja et tinc! Mitja volta, tres passes endavant, curtes, i ja palpo a l’alçada del maluc el tocadiscs de tota la vida. Aixeco la tapa, trec el disc de la funda de paper setinat i el col·loco suaument centrat en el plat. Com friso per escoltar el cor cantant: Una vela! Una vela! Un vessillo! Un vessillo!... Estic totalment esborronat. Em reconcentro i començo l’operació més delicada: aixeco el braç del tocadiscs i l’apropo suaument cap al disc que ja ha començat a girar a 33 revolucions. Com una ploma la fina agulla aterra dolçament sobre el vinil i exactament sobre el punt més indicat. Com sempre ni una ratllada: més que vista, qüestió de pols. Dues passes laterals cap a l’esquerra, un quart de volta a la dreta i d’esquena em deixo caure per enfonsar-me en la més que confortable butaca de cuir anglès. Sona delicada l’obertura de La Traviata.

    -Òndia! Una altra vegada algú m’ha desordenat els discs.  

                                                       

                                                                                  Joan Serra i Malla