Que fins ara el dia ha estat fluix és
evident. Plou, aviat es farà fosc, tinc les butxaques buides i l’estómac no
diguem. Amb les soles foradades camino esquivant els bassals de les voreres cap
a la solució dels meus mals. Entro al caixer automàtic del Banc Honest. De
moment no hi ha ningú. Penjo la gorra just al davant de l’ull de la càmera de
seguretat, respiro a pulmons plens, i un cop ben relaxat, controlo l’eina i em
limito a esperar que entri la primera víctima. Ja és ben fosc.
-Bona nit -em diu.
-Bones -li contesto a la mulata atlètica, vestida amb un ajustat xandall i que
pel cap baix em treu un pam.
Dissimulo tant com puc, mentre de reüll no
perdo detall de tots els seus moviments: ara la targeta, ara el pin... Per un
moment la seva cara em sona, és més, juraria que la he vist abans. Estigues per
la feina, em dic, mentre noto com la navalla a la meva butxaca espera que
apareguin els diners per volar cap a el seu coll. L’operació s’allarga, i tot
d’una, el cor em comença a bategar com un tambor, les cames em tremolen i les
mans em suen de mala manera. Tinc motiu: acabo de reconèixer davant meu la Lola
Castaño, campiona del món de taekwondo.
-Que potser li passa alguna cosa? -em pregunta la noia
amb un feix de bitllets a la mà.
-No, no senyoreta, és l’emoció del moment.
La por d’un ratolí acorralat per una gata em
ressegueix, però no m’arronso i tiro pel dret. Amb un gest sec, molt contundent
i automatitzat, trec de dins la butxaca de darrera el pantaló allò que tinc a
punt; amb tota naturalitat, bolígraf en ma, li demano un
autògraf.
Joan Serra i Malla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada