Vist el que ens hi jugàvem,
vaig demanar amb insistència que em deixessin llençar el penal decisiu. Cap
company no s’hi va oposar.
Així que a l’hora de la veritat
vaig córrer cap a la pilota disposat a xutar el més fort possible, però, com
mai no havia succeït, la cama em va fallar en el moment decisiu. Vaig veure
clar que allò acabaria malament, i per postres el públic va emmudir de cop quan
la pilota incontrolada va començar a guanyar alçària imitant un globus de fira
escapat de les mans d’un nen.
Encara avui tindria malsons de
frustració revivint aquell instant de silenci etern si no fos perquè tothom
embogit ràpidament va cridar: goool!
Joan Serra i Malla
M'alegra saber que continues escrivint microrelats! Jo d'ençà que vam finalitzar el curs no n'he tornat a escriure més. Sento una mena de culpabilitat, d’infidelitat. Sé, però, que tard o d’hora tornaré a ells.
ResponEliminaPicar pedra sempre ha estat molt feixuc per a mi; però m'esperona l'exemple dels qui ho fan bé (com tu) :-)
EliminaTorna!