OTELLO

A mi que l’estudi on escolto música sigui interior ja em va bé. Em compensa mil vegades més l’aïllament acústic que no pas el fet que sempre sigui fosc. És el meu sancta sanctorum on m’hi recloc a escoltar música envoltat de parets de color de Mozart i d’olor a pau. Cada dia una música segons l’estat d’ànim; avui toca Verdi. Situem-nos: moble de la dreta, mòdul del mig, tercer prestatge des de baix, i comença d’esquerra a dreta tota la col·lecció de més de seixanta discs de vinil de les meves òperes predilectes. Un, dos, tres... i catorze; Otello ja et tinc! Mitja volta, tres passes endavant, curtes, i ja palpo a l’alçada del maluc el tocadiscs de tota la vida. Aixeco la tapa, trec el disc de la funda de paper setinat i el col·loco suaument centrat en el plat. Com friso per escoltar el cor cantant: Una vela! Una vela! Un vessillo! Un vessillo!... Estic totalment esborronat. Em reconcentro i començo l’operació més delicada: aixeco el braç del tocadiscs i l’apropo suaument cap al disc que ja ha començat a girar a 33 revolucions. Com una ploma la fina agulla aterra dolçament sobre el vinil i exactament sobre el punt més indicat. Com sempre ni una ratllada: més que vista, qüestió de pols. Dues passes laterals cap a l’esquerra, un quart de volta a la dreta i d’esquena em deixo caure per enfonsar-me en la més que confortable butaca de cuir anglès. Sona delicada l’obertura de La Traviata.

    -Òndia! Una altra vegada algú m’ha desordenat els discs.  

                                                       

                                                                                  Joan Serra i Malla

PUNT NEGRE

Benvolgut senyor President de la Generalitat:

     Sóc en Pitu, el veí de Sant Pere del Port que el vaig saludar fa un any amb motiu de la inauguració del desdoblament a tres carrils de la carretera del poble; oi que li sona? No cal que li digui que corren temps complicats a l’hora de tirar endavant el negoci familiar, però gràcies a vostè i a la seva decisió de desdoblar la carretera haig d’admetre que tinc feina com mai; a vegades fins i tot em toca fer alguna hora extra. No es pensi que si li escric a vostè és per interès personal, no senyor, jo no sóc d’aquesta mena de persones; si ho faig és perquè de petit em van ensenyar a ser agraït i a reconèixer la feina ben feta. És més, molta gent n’ha sortit beneficiada amb el desdoblament; ara ningú ja no pateix les llargues cues de cada dia, ni la canalla es mareja amb tant revolt, i quin goig veure els vehicles a ritme de gran premi llepar els inacabables rams de flors penjats al guarda rail! Es clar que mai no plou a gust de tothom i que sempre surt la típica gent que comenta que si ens vam carregar la fageda centenària i no calia, que si la pineda i la Font del Roc també, però vostè tranquil, ni cas a aquesta mena de comentaris que no s’aguanten per enlloc, i faci’m cas a mi que com a prova d’agraïment no li ofereixo directament els meus serveis, no, perquè això quedaria lleig, però sàpiga que el meu vot, que és lo més sagrat per a vostè, el té ben assegurat, i també el de la Puri, la florista, que la tinc aquí al meu costat i que pensa talment com jo. Diu que li enviï records de part d’ella i que si vostè un dia ve al poble li agradaria fer-se una foto junts per penjar-la a la botiga.

     Fins aviat.

     Pitu, l’enterramorts.

PS. Si decideix venir a fer-se la foto amb la Puri, li aconsello, anant en contra dels meus interessos i per l’estima que li tinc a vostè, que eviti la carretera nova desdoblada i agafi el camí vell de tota la vida.

                                                                              Joan Serra i Malla

LA PARELLA

    Si hi ha situacions a la vida que depenen d’un simple fil aquesta és una d’elles.

    Tot va començar ahir al matí pujant al llac de Certascan amb la meva parella i la Joana. No tenia per què ser així, però ell, per culpa d’una bota mal cordada, va acabar l’excursió amb un bon forat al taló.

    Així doncs avui la Joana, ves a saber amb quines intencions, ha tingut l’excusa perfecta per interferir en la nostra relació; no ho hauria dit mai de qui, com ella, sap de sobres que l’un sense l’altre no tenim cap mena de futur. Jo crec que em vol fer la guitza.

    Ara tots dos són al jardí, sota el porxo, a l’ombra, i ella el té a la falda. Poc s’ho pensa que la veig, que des del terrat, ressec al sol, li controlo els moviments.

    Llevat de mi, ningú no té pressa. S’apropen boires, sona un tro amenaçador i comença a ploure de valent. La Joana, ara ho veig clar, em té mania. Es recrea mimant al meu company tot cosint-li el forat del taló i, a mi, la molt harpia, xop a l’estenedor, no em fa ni cas.

                                                                   Joan Serra i Malla

PLA B

Que fins ara el dia ha estat fluix és evident. Plou, aviat es farà fosc, tinc les butxaques buides i l’estómac no diguem. Amb les soles foradades camino esquivant els bassals de les voreres cap a la solució dels meus mals. Entro al caixer automàtic del Banc Honest. De moment no hi ha ningú. Penjo la gorra just al davant de l’ull de la càmera de seguretat, respiro a pulmons plens, i un cop ben relaxat, controlo l’eina i em limito a esperar que entri la primera víctima. Ja és ben fosc.

-Bona nit -em diu.

-Bones -li contesto a la mulata atlètica, vestida amb un ajustat xandall i que pel cap baix em treu un pam.

Dissimulo tant com puc, mentre de reüll no perdo detall de tots els seus moviments: ara la targeta, ara el pin... Per un moment la seva cara em sona, és més, juraria que la he vist abans. Estigues per la feina, em dic, mentre noto com la navalla a la meva butxaca espera que apareguin els diners per volar cap a el seu coll. L’operació s’allarga, i tot d’una, el cor em comença a bategar com un tambor, les cames em tremolen i les mans em suen de mala manera. Tinc motiu: acabo de reconèixer davant meu la Lola Castaño, campiona del món de taekwondo.

-Que potser li passa alguna cosa? -em pregunta la noia amb un feix de bitllets a la mà.

-No, no senyoreta, és l’emoció del moment.

La por d’un ratolí acorralat per una gata em ressegueix, però no m’arronso i tiro pel dret. Amb un gest sec, molt contundent i automatitzat, trec de dins la butxaca de darrera el pantaló allò que tinc a punt; amb tota naturalitat, bolígraf en ma, li demano un autògraf.

                                                                   Joan Serra i Malla

DIADA PARTICULAR

Era ja de nit i ben tard quan tots dos prenien la darrera copa al Cafè del Centre.

    "No entenc com pots dir que no vindràs!"

     "Mira, Joan, estic baldat i per postres demà al matí penco".

     "No fotis, Ramon, els patriotes com nosaltres no li podem fallar al país: demà quants més millor a Barcelona!"

     "Tu saps, Joan, que no sóc dubtós... però ja he pres la decisió!"

En Joan, una mica encès, es va empassar d’un glop la beguda, s’eixugà els llavis amb el dors de la ma, i just abans de tocar el dos, exclamà:

     "Amb gent com tu ja en farem de feina ja!"

      L’endemà havent dinat, en Joan gaudia com mai al manillar de la seva Harley. Amb una estelada al vent i envoltat de vehicles de tota mena no parava de saludar amb eufòria als qui com ell feien cua cap a la manifestació. Tot i ple a vessar, molta gent parava al bar de l’àrea de servei. En Joan també.

     "Em pots posar una birra?"

     "Un moment, que les cambreres no donem a l’abast; sort que d’aquí a cinc minuts acabo el torn; no t’imagines les ganes que tinc d’arribar a casa i relaxar el cos en el jacuzzi. Llàstima d’haver de prendre el bany de bombolles tota sola..."

     Mentrestant, un exhaust Ramon, convençut a última hora per les paraules del seu amic Joan, camí de Barcelona, intentava dormir recolzant el cap sobre una senyera plegada contra el vidre de la finestra de l’autocar. Quan finalment ho aconseguí i gaudia somniant amb un futur millor, un soroll familiar, de sobte, el va despertar: era el d’una Harley que circulava a tota velocitat i en sentit contrari a l’autocar, amb ella arrapada al pilot i una estelada desplegada al vent.   

                                                                   

     Joan Serra i Malla

ESTIL PANENKA*

* Antonín Panenka: Exfutbolista txecoslovac; l'any 1976 va crear un estil nou de xutar penals.

     Vist el que ens hi jugàvem, vaig demanar amb insistència que em deixessin llençar el penal decisiu. Cap company no s’hi va oposar.

     Així que a l’hora de la veritat vaig córrer cap a la pilota disposat a xutar el més fort possible, però, com mai no havia succeït, la cama em va fallar en el moment decisiu. Vaig veure clar que allò acabaria malament, i per postres el públic va emmudir de cop quan la pilota incontrolada va començar a guanyar alçària imitant un globus de fira escapat de les mans d’un nen.

     Encara avui tindria malsons de frustració revivint aquell instant de silenci etern si no fos perquè tothom embogit ràpidament va cridar: goool!   

                                                                   

     Joan Serra i Malla

INÒPIA

     a Antoni Tapies.

    Visc en un món opac, sense creus, sota terra. Ja no tinc cos i en prou feines sentiments.

    Ara però el taüt que em protegeix s’ha esquinçat de dalt a baix. Ha cedit a l’embat de la terra amuntegada.

    He intuït una escletxa, una oportunitat, i mi he escolat.

    En un altre món, qui sap si he ressuscitat, qui sap si sóc un pintor malvat reencarnat. 

                                                                         

Joan Serra i Malla